Cantava el Raimon "T'he conegut sempre igual com ara,/ els cabells blancs, la bondat a la cara..." i parlava del l'històric dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo, però aquells dos versos podrien estar dedicats a l'Arturo Gaya i li escaurien igual. Això és el primer que transmet l'Arturo tant a dalt com a baix de l'escenari. L'he vist actuar amb els Quicos no sé quantes vegades i cada cop que diu "Dispensen..." o que parla d'aquell nebot del Noi, que estudia FP, ric de cor com si fos la primera vegada que l'hi sentís dir. Després acabo cantant "De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo..." i surto pensant que els Quicos són collonuts, però sense haver reparat gaire en les qualitats vocals de ningú.

El 2012 el vaig escoltar cantant les cançons de l'Ovidi Montllor amb el grup Gràcies Ovidi. Absort per la nostàlgia tampoc vaig posar gaire atenció en la seva veu. No va ser fins fa poc més de dos anys, veient l'espectacle del "Tren Seeger", que vaig pensar que l'Arturo tenia una veu magnífica i que era una llàstima que no en tragués un millor partit. Crec que fins i tot li vaig comentar. Per això em va alegrar quan vaig saber que tenia a punt la seva estrena discogràfica en solitari. Del seu potencial com a cantant no en tenia cap mena de dubte però del que no estava ja tan segur és que com a autor pogués bastir un repertori prou atractiu, ho dic amb tota franquesa. Quan vaig veure el vídeo de la cançó "Bonaire 12" em va encantar, i quan vaig tenir el CD a les mans i el vaig escoltar de dalt a baix em va meravellar. Era la seva veu però eren també les lletres, les músiques... i l'embolcall sonor que li dóna el Sergi Trenzano i que converteixen el primer disc de l'Arturo Gaya en una alenada d'aire fresc. Un gran regal.

Josep Mª Oliva
Membre d'El Club de la Cançó

Arturo Gaya Iglesias va néixer el 3 de setembre del 1956 a Tortosa, al número 12 del carrer Bonaire, on hi va viure fins els 12 anys. Ara és l'adreça que dóna nom a una cançó i també al seu primer disc com a cantautor.
Com a periodista radiofònic es va iniciar a principis dels 80 a la desapareguda Cadena 13 i més tard va exercir a RNE. Va ser corresponsal de premsa de diversos diaris i durant set anys va ser el director del setmanari "Ebre Informes". Ara segueix fent col·laboracions a la premsa i com a escriptor -al marge d'altres llibres col·lectius- ha publicat "L'Ebre, un riu que fa pujada" (2015) i "L'Ebre, 50 raons per estimar-lo" (2021).
L'any 1977 el seu cosí Pipo Iglesias el va animar a formar el duet La Cucafera. Amb aquella formació van guanyar el premi Cançó 83 i a partir de llavors l'Arturo va anar enrolant-se en diversos grups: Vapor Anita, La Baldufeta, Lontainers, 2000 i espera't, i Delirios. El 1992 va ser un dels fundadors de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ell era i és Quico el Célio, el cec del grup i, d'alguna manera, la seva alma mater. Els Quicos, com popularment se'ls anomena, compliran el 15 de desembre d'aquest 2022 el seu 30è aniversari. Durant tot aquest temps, han fet centenars d'actuacions arreu, han gravat catorze discos, han publicat cinc llibres i han obtingut diversos premis entre els quals cal destacar el Premi Nacional de Cultura 2015.
Paral·lelament a la seva activitat als escenaris, Arturo Gaya és professor de Folklore i en el seu dia va incorporar l'assignatura de Cant Popular a Catalunya als estudis de l'Aula de Música Tradicional i Popular de la Generalitat. Va ser també el creador de l'Aula de Músiques de la Terra, i està implicat de ple en les activitats del Centre d'Interpretació de la Jota a les Terres de l'Ebre.
L'any 2011, amb Kike Pellicer i Paco Prieto van formar el grup d'homenatge a Ovidi Montllor, Gràcies Ovidi, i van gravar un disc amb el mateix nom. El 2013 Toni Xucla el va animar a participar al doble CD col·lectiu d'homenatge a Salvador Espriu, "Espriu. Amb música ho escoltaries potser millor" i va ser quan va musicar un poema per primera vegada. El 2016, de nou amb Kike Pellicer i Paco Prieto posen música als poemes d'Enric Casasses per al disc "Sense pistola", on també hi canta l'actriu manresana Laia Oliveras. I el 2019, quan Pete Seeger hauria complert cent anys, veu la llum el disc, i posterior espectacle, "Tren Seeger", una adaptació al català de tretze cançons del seu repertori, obra d'Arturo Gaya, Sergi Trenzano, Cati Plana i Kike Pellicer.
Finalment, el passat 2021 l'Arturo Gaya es va decidir a publicar les seves pròpies cançons i a musicar alguns poetes en el seu disc de debut en solitari Bonaire 12. El vam tenir a El Club de la Cançó l'any 2003 amb els Quicos, el 2012 amb Gràcies Ovidi, i el tenim avui com a solista, però no pas en solitari sinó molt ben acompanyat pel Sergi Trenzano, l'Eduard Altaba, l'Anna Arqués i la Maria Helena Maureso. Augurem una vetllada magnífica.