En algún lugar del aire o de la noche estaba escrito que Amaral alcanzaría pronto la categoría de estrella. Ellos, Eva y Juan, no han hecho nada especial por arribar a ese rango. Simplemente componer música y cantar, y vivir como se supone que tiene que vivir un artista, en la carretera, en el estudio, encerrado/a en sí mismo, absorbiendo inspiración y emitiendo destellos artísticos. He escrito en alguna ocasión que no hay en el rock español, en el pop español, una voz como la de Amaral. Su última grabación acredita el mismo sentimiento, la misma fuerza urbana y rockera de sus comienzos; pero, sin perder un ápice de esa potencia, suena cada más modulada y sutil, invade otros registros, se dirige a otras fibras, convirtiéndose en el instrumento más preciado y precioso del grupo. Los amigos de Manresa van a alucinar con ese acústico. Nosotros ya tuvimos hace unas pocas semanas el privilegio de escuchar un aperitivo de la gira durante la presentación en Zaragoza.
Eva es discreta, auténtica. Las histerias del show business, la falsa impostación y el teatro no van con su carácter sobrio, de una pieza. Aragón ha curtido a la banda con su surrealismo incorporado y esa dureza de clima interior que pone a prueba cualquier vocación. En Aragón se quiere y admira a estos jóvenes músicos cuyas fronteras son ya hispanas, y pronto serán universales. Las canciones de Amaral nos han acompañado en los últimos años, suplementándonos sobredosis de poesía y confianza en nosotros mismos. Pertenecen a nuestra cultura, siendo patrimonio inequívoco de una o dos generaciones de amantes de la buena música.
Si han leído hasta aquí este breve opúsculo, habrán deducido sin dificultad que les habla un fan. No tengo ningún inconveniente en proclamar que del estéreo de mi coche jamás se caen los discos de Eva, y que cuando estoy bajo, flojo mental, pincho su compacto y me dejo ascender, hasta levitar.
Les confesaré, por último, que puse su nombre, Amaral, a uno de los personajes de mi última novela. Fue mi manera de rendirles homenaje.

Juan Bolea
Novelista i periodista de El Periódico de Aragón

Eva Amaral i Juan Aguirre són de Saragossa, ella hi va néixer i ell -nascut a Sant Sebastià- es pot dir que s'hi va criar i comparteix amb l'Eva el mateix sentiment d'arrelament a la capital aragonesa. Allà van iniciar les seves respectives carreres musicals, l'Eva tocava la bateria en un grup i cantava en un altre mentre que el Juan tocava la guitarra en diverses formacions, entre elles el grup "Días de vino y rosas". Fa prop de sis anys es van conèixer en un estudi on anaven a gravar les seves maquetes i d'aquella feliç coincidència van sorgir les seves primeres cançons. De seguida es van adonar que allò que creaven a mitges -intercanviant-se continuament l'autoria de les lletres i les músiques- tenia un contingut i que els unia una compenetració artística que semblava estar predestinada. A partir de llavors comencen a actuar per sales de Saragossa i Bilbao fins que s'apunten, com tants d'altres, a l'aventura madrilenya. En el seu peregrinar per diversos locals con "La boca del lobo", "El rincón del arte nuevo" o "San Mateo 6", l'Eva i el Juan experimenten amb les cançons, s'afiancen en el contacte amb el públic i es van consolidant com a duo. Toca posar-se un nom i ell suggereix adoptar el cognom de l'Eva: Amaral. "És un nom evocador, misteriós -explica el Juan- i té sonoritat. A l'Eva se li feia estrany perquè li duia records de l'escola, quan els professors la cridaven 'señorita Amaral', però va acceptar." Amaral comença a fer-se conèixer però es neguen a repartir maquetes per les discogràfiques perquè saben que és en directe quan donen el millor d'ells mateixos, volen que se'ls vagi a veure. Algú dels que hi van els proposa el primer contracte per a la companyia Virgin i des de llavors ja hi han publicat tres discos: "Amaral" (1998), "Una pequeña parte del mundo" (2000)-on hi figura l'única cançó que han gravat fins ara de la qual no en són autors, una magnífica versió de "Nada de nada", de la recordada Cecilia- i el recent "Estrella de mar" (2002). Tots tres han tingut una excel.lent acollida. Del segon en van vendre 90.000 còpies i aquest últim és, a les poques setmanes de sortir, un dels discos més escoltats a tot Espanya. Avui arriben a Manresa amb un concert acústic que han preparat especialment per presentar-lo a El Club de la Cançó. Un concert ben diferent dels que oferiran en la seva gira amb el grup concebuda en versió elèctrica i per a espais grans. A partir d'ara no serà fàcil poder-los escoltar en concerts d'aquest format,i això malgrat que ells disfruten despullant les cançons fins a la seva expressió més pura retrobant l'essència d'una música folk que forma part de la formació i els gustos dels dos. Venen amb la mateixa il.lusió amb la que els esperem. Per a El Club de la Cançó rebre la visita d'Amaral en aquestes condicions és un orgull i sabem que un privilegi.