No és, en absolut, nova la consideració de creure que l'obra d'art sembla escollir-nos molt més a nosaltres que no pas nosaltres a ella. M'explico: hi ha llibres, pintures o cançons que arriben a nosaltres d'una forma misteriosa i no és fins passat un temps quan ens adonem que, en realitat, l'arribada d'aquella obra formava part de l'atzar-destí-necessitat que ho regeix absolutament tot.
Amb l'obra i el personatge d'Adrià Puntí, a pesar que no forma part fonamental del meu paisatge artístic més immediat, em passa quelcom que, en el moment d'escriure aquestes línies, veig com misteriós ja que tot i ser una presència artística per a mi llunyana, hi trobo en la seva formulació i voluntat expressiva un quelcom que m'és proper i afí. Familiar.
Així, al contrari de la majoria de mortals, la primera vegada que vaig trobar-me amb el nom d'Adrià Puntí, no va ser com a músic, com a líder dels Umpah-Pah, sinó com autor d'un excel.lent pròleg a un no menys excel.lent i dramàtic llibre de Bel Bosch titulat Trucant a les portes del cel. La forta impressió que em van produir tant el pròleg com l' obra literària em va esperonar a conèixer una mica més l'obra d'un Puntí preocupat des de sempre en la interrelació de les diferents disciplines artístiques com avui, de fet, ho podrem contemplar al costat de l'actriu Txe Arana. Si ja en unes dates avui tan llunyanes com l'any 1980 Puntí, al capdavant de La Felation on the rocks, apostava per el món de les performances i les accions artístiques, al llarg de la seva carrera sempre hem vist aquest continu plantejament de llegir l'art com un diàleg entre diferents disciplines. No prou satisfet amb això, però, Puntí ha treballat al costat d'un músic tan important i referencial en el nostre panorama musical com Quimi Portet, treball que ha donat com a resultat alguns meravellosos fruits com L'hora del pati, un disc que a voltes veig com la materialització musical de les paraules del poeta Leopoldo María Panero: Quan vam ser nens vam viure després, si un cas, vam sobreviure. Potser per això, Puntí mai ha volgut deixar de ser nen, demostrant-me com el mite de Peter Pan pot ser molt més que un mite i convertir-se en el cristal.litzador d'una forma d'entendre el món i veure les coses. I és en aquest punt on constato l'essència que em fa sentir, quan escolto, veig o llegeixo l'Adrià Puntí, quelcom que forma part del meu territori més secret i privat. Moltes vegades sense saber-ho fins que, misteriosament, m'arriba per vies que no arribo a desxifrar. Com els propis motius que han portat a la gent d'El club de la Cançó a encarregar-me aquesta presentació.

Oriol Pérez i Treviño
Assagista i musicòleg. Coordinador de Joventuts Musicals de Catalunya

Nascut a Salt, el gironí Adrià Putí va iniciar-se en diferents grups fins fer-se un lloc al panorama del rock català amb els Umpah-pah. Amb ells grava un primer disc l'any 1991, "Raons de pes", al que segueix "Bamboo Avenue" (1992). Amb aquests dos discos al mercat els Umpah-pah es revelen com un grup amb una identitat pròpia i ben diferenciada de la resta de formacions enmarcades en aquell moviment, si bé, en el fons, aquesta diferenciació els venia donada per la personalitat singular de l'Adrià. La multinacional Ariola es fixa en ells i el 1994 editen al mateix temps un disc en català, "Bordell", i un altre en castellà, "Triquiñuelas al óleo". Dos anys després apareixeria un quart i últim disc en la vida del grup, "La columna de Simeón", també en castellà, i els Umpah-pah desapareixien. L'impacte del seu cantant, però, ja havia quallat en un ampli nombre de seguidors i l'Adrià Puntí començava la seva carrera comptant amb un públic fidel des del primer moment. Aquesta etapa actual de l'Adrià Puntí com a cantautor engega amb el disc "Pepalallarga i... (la Conxita de l'aiguardent) (1997), continua amb el celebrat "L'hora del pati" (1998) i fa ben poc ha donat a llum un tercer CD, "Maria", que dedica a les dones i amb el que fa un especial homenatge a la seva mare. Paralel·lament a la seva carrera en solitari, l'Adrià ha fet música per a obres de teatre i ha treballat ell mateix d'actor amb el grup El Talleret de Salt. El 1998 va acompanyar a la Maria del Mar Bonet en un parell de cançons en la seva presentació a Barnasants, que posteriorment van ser recollides en un mini-CD i aquest mateix 2002 ha participat en el disc "Flamingos" de l'Enrique Bumbury on l'excantant d'Héroes del Silencio hi interpreta "Sí", una de les seves cançons de l'època dels Umpah-pah. Després d'haver portat ja a un escenari una proposta entre musical i teatral, "Culpido", amb l'actriu Cristinia Servià, a l'estiu del 2001 ell i la periodista i actriu Txe Arana van estrenar aquest espectacle, "Cantaralejas", que avui porten a El Sielu. En la seva presentació es diu que "és un joc amb les paraules, un diàleg amb els instruments, una mirada senzilla de la realitat quotidiana, que ens permet reconèixer la veritable vida que portem. A través dels seus personatges s'analitzen les etapes, situacions i circumstàncies personals i professionals en les que es troba l'artista, com a eina de treball per dissipar l'avorriment de la seva pròpia existència i per indagar en els aspectes més amagats de la inconsciència col·lectiva". Caldrà veure-ho per saber de què es tracta.