Cuando se habla -o se escribe- de Quintín siempre se hace hincapié en su gran capacidad de solidarizarse con las causas populares más nobles. De su fe aún no perdida en una canción instrumento-comunicación de lucha que quiere dignificar al ser humano, más allá de la canción-consumo convencida de que distraer es a lo máximo que puede aspirar (además de generar las máximas ganancias crematísticas). Pero, aun siendo éste un rasgo muy importante en la personalidad y la trayectoria de Quintín, es como autor e intérprete de canciones cuando él brilla con luz propia.
Quintín Cabrera bebe desde sus comienzos del folclore musical de Uruguay, su tierra, y en general de toda Latinoamérica -rasgo común en todos los cantautores que aparecen en ese continente durante los años 60, con un concepto profundamente bolivariano de su territorio- y a partir de ahí genera un trabajo personal que se mezcla con su propia trayectoria vital y sus largas estancias en Barcelona, Sevilla o Madrid, por ejemplo, que van barnizando su lenguaje. Y cuando Quintín se pone melancólico de su Uruguay o de las ciudades y las casas que habitó o habitaron otros que no conoció o nos habla de sus raíces, o del mundo que desea(mos) y el que no quiere(mos), o de las debilidades de su corazón, y lo hace delicadamente, flojito, al son de una tonada de su Uruguay perdido..., entonces es un maestro de la comunicación. Y es entonces, también, cuando está el Quintín que yo mas quiero.

Juan Miguel Morales
Cap de fotografia d'Enderrock
www.juanmiguelmorales.com

Quintín Cabrera va néixer a Montevideo, la capital de l'Uruguai, el 25 d'abril de 1944, de manera que el mateix dia que a Portugal triomfava la "revolució dels clavells" ell estrenava els trenta anys. L'amor a la música i una forta consciència de classe -dues coses heredades del seu pare- marcarien la seva vida i el seu treball des de ben aviat. Va estudiar música, agronomia i magisteri i van ser els seus companys del Liceo nocturn els qui li van regalar la primera guitarra. Formant part del Comité de Arte Popular va actuar per primer cop en públic al Teatro Zitlowski de Montevideo. Al 1967 va viatjar a Cuba amb la delegació uruguaia per participar al "Festival de la canción protesta", allà Fidel li va dir que "Hay veces que una canción de éstas vale más que dos discursos". Un any després actuaria a diverses ciutats europees i fixaria la seva residencia a Barcelona des d'on es donaria a conèixer a tota Espanya com a cantant però també com a promotor de diverses iniciatives. Havent estat una de les veus reivindicatives més escoltades durant la Transició, avui dia segueix sent un dels artistes més reclamats i més entregats en festivals solidaris. La seva última participació en aquests actes va ser precisament aquest dissabte passat a Badalona en un festival multitudinari per Cuba. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autónoma de Barcelona ha dirigit i presentat programes de ràdio i televisió a Radio Nacional de España, Ràdio Quatre, Canal Sur i altres ràdios lliures i municipals; també ha col·laborat en diversos diaris i revistes. Té set discos propis i ha participat en nou de col·lectius. Les lletres de les seves cançons han estat publicades en el llibre "Canciones" (Editorial Denes, Piporta -València-, 1998). El seu darrer disc, editat i distribuit per ell mateix es titula "Casi, casi una vida" i és un recull de setze cançons del seu repertori, incloses dues en cátala, que conformen un resum de la seva carrera fins ara. Des de fa uns quants anys Quintín Cabrera viu a Meco, un poblet de les rodalies de Madrid, sentint-se una mica de tot arreu i cantant allà on el demanen. Avui, sortosament, a Manresa.