Avui és una nit de sort per als presents. Avui toca i canta Miquel Gil a Manresa. Els qui heu vingut potser ja sabeu de qui es tracta, però, per si de cas, us en faré un breu. Fundador i veu principal del grup Al Tall, la seua gola colpia les temples i movia els cors amb el cant dels maulets. Durant anys va rodar pel món cantant el destil.lat de música popular valenciana i mediterrània amb Al Tall. Home inquiet, desficiós, cercador, poador de cançons i ritmes, Miquel Gil ha provat diverses i creatives experiències musicals. I avui, després de la magnífica sorpresa que va suposar el seu darrer disc, Orgànic (Sonifolk, 2002), es presenta en format de quartet en companyia de tres excel.lents músics: Àlvar Carpi, David Farran i Eduard Navarro. Tot seguit tindreu ocasió d'escoltar un treball d'altíssima qualitat: tendral i madur, arrelat i universal per això mateix, arquitectura flamenca, mora i cristiana, gitana i rodamón, una natura musical imparable que ressona en la fascinació de Miquel per la terra i per l'aigua, en la seu veu entre Camarón i Lou Reed. I l'amor és ritual de la vida i Déu en barca en un poema de Casassas. I el temps rellueïx com uns ulls de granota entre el llapó, en un poema de Ramon Ramon. I en un altre, de Teresa Pasqual, beses la derrota i busques la sal com si abraçares un atzar que no torna. I encara en un altre, de Ramon Guillem, les llunes amaguen un sol debolit, un silenci. Escoltant Miquel, un passeja per la natura i pels sentiments més profunds de la condició humana. Si vos cal una incitació, vos diré que quan vaig sentir aquest espectacle de Miquel, Cata, a València, vaig fruir com un xiquet. És el mateix que desitge al públic manresà que s'ha reunit per escoltar aquesta nova proposta de Miquel Gil. Molt bona nit i bona escolta.

Rafael Xambó
Sociòleg, professor de la Universitat de València i cantautor.

Com tanta canalla del País Valencià, el Miquel Gil va aprendre música tocant en una banda. Tindria uns tretze anys quan els Reis li van portar una guitarra. Llavors les seves influències musicals eren els Creadence Clearwater Revival, Carlos Santana, Chicago... però després un cosí seu li va descobrir la Nova Cançó i es va convertir en un fan del Quico Pi de la Serra, se sabia totes les seves cançons i les tocava totes. Al cap d'un temps va conèixer el Vicenç Torrent i amb ell i el Manolo Miralles van crear l'històric grup Al Tall, encara avui plenament actiu. L'any 1975 Al Tall enregistrava el seu primer disc: "Cançó popular del País Valencià". Al cap de 12 anys i 10 discos el Miquel Gil abandonaria aquell grup buscant una estètica musical més innovadora. Això era a mitjans dels anys vuitanta, per aquell temps conceptes com "mestissatge musical" o "world music" començaven a agafar volada i ell va posar en marxa el grup Terminal Sur amb el qual gravaria el disc "Viajero". Mentrestant seguia buscant un camí propi i aquest es va començar a materialitzar l'any 1997 amb el seu primer treball personal, "Buscando tu olor". Aquell disc va veure la llum a Espanya, Colòmbia, Veneçuela i l'Equador, i una de les seves cançons, "Desesperado", va arribar a ser la cançó més escoltada de la llista de música ètnica de "The Weekly Nationally Sindicat Radio Program" dels Estats Units. Més tard s'inclouria al recopilatori "A mediterranean odissey". Amb una versió llatina de "Gotta serve somebody" va participar al CD "Bob Dylan revisitado" i amb "La ploma de perdiu" al CD "Cavall de foc" de la Maria del Mar Bonet. Amb l'assessorament literari de Ramon Guillem va musicar una selecció de poemes de poetes valencians que, després de molt temps sense trobar cap discogràfica interessada, finalment van poder veure la llum l'any passat en el seu disc "Orgànic", editat per "Sonifolk". "Orgànic" disc ha representat la consagració en solitari del Miquel Gil i un reconeixement entusiasta del seu treball tant per part de la crítica com del públic, aconseguint diversos premis, l´últim dels quals -el premi al millor disc de Folk de l'any 2002 atorgat per la revista Enderrock- li va ser entregat fa pocs dies. D'alguna manera és com si, després de de trenta anys fent música, el Miquel Gil acabés de ser descobert com una de les grans veus de la cançó en català. Ja era hora.