La primera actuació de El Club de la Cançó va ser la del Joan Isaac. En aquella ocasió vam recollir la presentació que el periodista gironí Xevi Planas feia d'ell amb motiu de la seva presentació al Festival Tenco l'octubre del 2000 a la ciutat italiana de Sanremo. Si haguessim hagut de reduir la presentació del Joan Isaac a unes breus paraules haguessim manllevat un fragment de la ressenya que el crític del diari El País, Miquel Jurado, va escriure a rel de la seva presentació el mateix any 2000 al cicle Barnasants on va estrenar algunes de les cançons del que seria el seu disc "De vacances": "En cualquier país mínimamente normalizado culturalmente, a un artista como Joan Isaac se lo disputarían las instituciones para subvencionarle su próximo trabajo. Aquí, donde la palabra normalización es una de las más pronunciadas, Joan Isaac se gana la vida ejerciendo otra profesión tan digna como la de cantautor pero bastante alejada estéticamente, actúa de uvas a peras sin ningún reconocimiento y edita sus discos en una pequeña discográfica independiente. Si alguien lo entiende, que tire la primera piedra" (Miguel Jurado. El País, Barcelona, 10-2-2000)

Joan Isaac va començar a actuar en públic el 1969 com a cantant del conjunt Nosaltres, amb el que va quedar finalista del concurs de noves veus en català més prestigiós del moment. Ja al marge d'aquest grup, va iniciar tot sol una carrera musical el 1973. Va entrar en el món fonogràfic amb dos discos sezills, "Rèquiem" (Edigsa, 1974) i "No em robareu la força" (Edigsa, 1975) i amb l'elepé "És tard" (Edigsa, 1975). El primer èxit important de Joan Isaac va arribar amb la cançó "A Margalida", inclosa en el seu segon àlbum "Viure" (Ariola, 1977), i esdevinguda una de les peces més estimades pel públic seguidor de la cançó en català. Aquesta cançó evoca un dels crims d'estat més dramàtics de la història recent d'Europa: l'execució a garrot vil del jove militant anarquista Salvador Puig Antich. "A Margalida" és dedicada a la companya d'aquest membre del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), que va morir als 25 anys el 2 de març de 1974 a la presó Model de Barcelona, assassinat pel franquisme després d'un consell de guerra ple d'irregularitats jurídiques. Les múltiples peticions per aturar l'execució de Salvador Puig Antich que van arribar d'arreu del món al règim de Francisco Franco, entre les quals hi havia la del papa Pau VI, van ser inútils. Res no va poder frenar un dels últims actes esgarrifosos perpetrats pel règim dictatorial de l'Estat Espanyol.
Ara, un quart de segle després, els catalans demanem la revisió pel procés a Salvador Puig Antich i la cançó del Joan Isaac, amb una força extraordinària, continua homenatjant la figura d'aquesta víctima innocent, símbol de la lluita contra l'opressió dels règims totalitaris d'arreu del món. Després de l'aparició del disc que contenia "A Margalida", Joan Isaac va publicar dues produccions on s'apleguen algunes de les creacions més destacables de la primera etapa de la seva trejectòria artística, "Barcelona, ciutat grisa" (Ariola, 1980) i "Inesperat" (Philips, 1984) en el qual col·labora Luís Eduardo Aute. Després d'haver cantat amb èxit en ciutats de diferents estats (França, Itàlia, Portugal, Alemanya...) i d'haver triomfat en escenaris de referència de la cançó d'autor europea (com el Théàtre de la Ville de Paris, on va actuar el març de 1981), Joan Isaac va decidir el 1984 abandonar la dimensió pública del seu treball de cantautor. Alguns dels artistes més representatius de la cançó en català s'han deixat vèncer per la rutina de publicar gairebé un disc a l'any, tot i no poder mostrar al públic una col·lecció de cançons de qualitat cada temporada. Aliè a les servituds de la indústria musical, Joan Isaac, en canvi, va agafar-se un període de reflexió al final de la primera meitat dels anys 80 i, tot i que va continuar escrivint cançons, va preferir esperar un temps per ensenyar-les en concert i en disc. Després de gairebé 14 anys de silenci, Joan Isaac va tornar el 1998 al panorama de la cançó amb el compacte "Planeta silenci" (Stres Music, 1998), amb el qual oferia al públic 10 temes inèdits i recuperava 8 composicions clàssiques del seu repertori, arranjades i enregistrades de nou: "A Margalida", "Ciao, come stai", "Viure a dos", Després d'aquest cafè", "Confessió"... El públic i la crítica van saludar amb felicitacions el retorn de Joan Isaac i "Planeta silenci" va guanyar el Premi al Millor Disc Català de Cançó del 1998, concedit per la revista "Enderrock", i el Premi al Disc en Català amb les Millors Lletres del 1998, atorgat per Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya-Ràdio 4

L'últim disc de Joan Isaac és "De vacances" (Stres Music, 2000), una obra esplèndida, amb arranjaments de Joan Garrobé i producció musical de Manel Camp. Amb una saviesa pròpia de l'artista que ha arribat a la maduresa, Joan Isaac hi parla de l'amor ("Aniversari"), el desamor ("He canviat"), l'anorèxia ("Alícia i el mirall"), l'eutanàsia ("No necessariament"), la mort ("Un dia partiré"), l'amistat ("Paradís"), la cançó ("Fer cançons"), la vida ("Gràcies, vida, gràcies"), Catalunya ("Bones vacances"), la rutina ("De vegades, només de vegades"), el pas del temps ("Nits")...

Apassionat seguidor de la cançó d'autor d'arreu del món, Joan Isaac exerceix l'ofici de cantautor amb la convicció que el gènere al qual es dedica reclama un equilibri total entre l'originalitat del text, la capacitat de suggestió de la música i l'impacte emocional de la interpretació. A més de cantar peces pròpies, Joan Isaac ha incorporat al seu repertori adaptacions al català de composicions d'alguns dels seus cantants preferits, entre els quals figuren diversos artistes en llengua italiana (Joan Isaac és potser "el més italià" dels cantants catalans): Jacques Brel, Paolo Conte, Roberto Vecchioni, Francesco De Gregori, Silvio Rodríguez, Gilles Vigneault, Chico Buarque, Boris Vian, Jean Ferrat...

Les cançons de Joan Isaac reflecteixen les situacions d'incomunicació i solitud que pateixen les persones en aquest tombant de segle. Cada vegada més preocupat per l'efecte nociu que l'evolució de la societat produeix en els éssers humans, Joan Isaac adopta una actitud de denúncia de la hipocresia dels temps moderns i vindica la bellesa de la passió com a únic refugi davant l'allau de violència de la vida quotidiana. Poeta de registre intimista, Joan Isaac reprèn la tradició de la gran cançó d'autor que entén una cançó com un espai d'uns tres minuts i mig per interpel·lar la consciència sobre alguns dels temes clàssics que s'ha qüestionat la humanitat des de la nit dels temps. Sempre autocrític i escèptic, Joan Isaac utilitza la cançó per llençar preguntes a l'aire i per exposar dubtes en veu alta, com a "Fer cançons": "Fer cançons/ és creuar la tardor/ d'un mar gris de paraigües oberts./ Fer cançons és la pluja als carrers, / les preguntes d'un fill, el teu ventre pervers./ Fer cançons/ és desig, és combat,/ no saber que faràs l'endemà./ Fer cançons és la boira a Milà./ És Verlaine, Rimboud, Aragon..."

Xevi Planas
Periodista i crític musical