La primera vegada que vaig escoltar en Ruibal deuria ser fa més de vint anys. Era un LP que es deia "Duna" i l'escoltàvem sense parar fins que varem aprendre de memòria cada lletra, cada nota, cada silenci... A Andorra ningú sabia qui era, i per molt que varem buscar, no va haver-hi manera de trobar més treballs seus durant molt i molt de temps. Finalment vaig pensar que havia tingut algun problema i ho havia deixat estar. Al cap d'uns anys, un amic de la colla va comentar que actuava al Fòrum, a Barcelona, i tots cap allà, és clar! Quina alegria, quina troballa! De problema cap ni un, allà estava ell, amb el seu somriure i una cara de salut que no ens ho podíem creure. Com era possible? Perquè no estava a totes les llistes de grans èxits?, on s'havia ficat?, quants discos més tenia? I per què no es trobaven Andorra? Després, a través d'internet, ja varem poder seguir las seva trajectòria i descobrir tota la seva discografia. Des d'aleshores el seguim per tot arreu, cada cop que ens és possible ens movem per no faltar a cap concert que sigui raonablement a prop del nostre petit país. A Barcelona, a València i fins i tot a Madrid, que en Ruibal és una boníssima excusa per fer turisme. I sempre amb un nerviosisme a l'estómac com si tingués 15 anys! Si fins i tot li reconec la calba com al meu marit! Val la pena seguir l'evolució d'aquest "maestro" que, com el bon vi, guanya amb els anys. I aquí estem ara, a Manresa, a gaudir una mica del seu art que és, com ell mateix diria, "agüita para mi sed". Que a l'ànima també l'hem de cuidar i Javier Ruibal és una excel·lent vitamina que cap metge et proposa però que, creieu-me, només t'aporta benefici. Una nit especial amb un artista especial que, per a mi, serà també per celebrar un aniversari igual d'especial. No és maco tot això? Gràcies Javier, per la feina que fas i pel plaer que dóna escoltar-te encara que t'hagis de desplaçar una mica.

Susana Gaeta
Fan incondicional del Principat d'Andorra

Francisco Javier Ruibal de Flores Calero va néixer a El Puerto de Santa María el 15 de maig del 1955. Sense antecedents familiars directes en el món artístic, va introduir-se a la música d'una manera autodidacta i a través dels amics. Cantava folk americà que havia escoltat en les veus de James Taylor, Bob Dylan, Woody Guthrie... mentre aprenia una mica d'harmonia a través de les cançons brasileres i s'amarava inevitablement del flamenc que l'envoltava. Amb 14 anys ja tocava amb alguns grupets sense gaires pretensions i als 20. arrossegat per la família que per motius de feina del pare se n'anava a viure a Reus, el Javier va començar a estudiar medicina a Barcelona. Va deixar la carrera a mitges i va acabar amb el títol de ATS, però com a sanitari va fer poca cosa més que un parell de substitucions. A Barcelona mateix va començar a guanyar-se la vida cantant. Actuava en els pubs de l'època -mitjans dels setanta- i ho feia en llocs com La Cova del Drac, el Dandi, el 2.40, el Kharma... Fins i tot recorda haver estat a Manresa, a un local emblemàtic en aquells anys com ho era el pub El racó de capvespre. Llavors feia majoritàriament versions de Zitarrosa, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Lole y Manuel... i de tant en tant -i amb poca acceptació per part dels qui el contractaven- hi colava alguna cançó pròpia. Al 1979, esgotades totes les pròrrogues, va a fer la mili a Càdis i és allà, en un concert d'una diada d'Andalusia, on coneix el Joaquín Sabina. Ell va ser qui li va buscar el seu primer productor discogràfic i el va introduir als locals de Madrid -La Mandràgora, Elígeme...- on el Ruibal va poder defensar les seves pròpies cançons sense necessitat d'haver de fer versions. Llavors cantava a Madrid però seguia vivint a Càdis. Al 1981 gravava el seu primer disc, "Duna", que acabaria publicant-se dos anys després, i a partir d'aquell moment consolidaria la seva carrera com un cantautor andalús original i inclassificable. I és justament per aquest caràcter indefinible de la seva música que tant ha estat cridat a festivals de jazz, on ha actuat al costat de grans figures del gènere, com a la gran cita de la música ètnica que és el Womad, on ha participat un parell de vegades. Això sense comptar els nombrosos actes i festivals de caire solidari i reivindicatiu als que ha prestat la seva veu i el seu compromís. Ha cantat a l'estranger contractat per l'Insituto Cervantes i ho ha fet al pavelló espanyol a l'Expo d'Aichi al Japó, al 2005. La llista de països per on ha passejat les seves cançons és cada cop més extensa i inclou Argèlia, Marroc, Argentina, Mèxic, Cuba, Estats Units, França, Anglaterra, Alemanya, Israel, Palestina, Eslovàquia, Hungria... I ho és també la dels cantants que han interpretat alguna cançó seva: Ana Belén, Martirio, Javier Krahe, Pasión Vega... Fins ara porta publicats vuit discos: "Duna" (1983), "Cuerpo celeste" (1986), "La piel de Sara" (1989), "Pensión Triana" (1994), "Contrabando" (1997), "Las damas primero" (2001), "Sahara" (2003) i "Lo que me dice tu boca" (2005). També té duets i cançons gravades en discos d'homenatge i col·lectius.