El desamor, la soledat, la idealització, la pèrdua... i després la llum, el desig, l'esperança o la reconciliació. Són temes tan punyents i tan pròxims que bé mereixen homenatges en forma de cançons. De vegades, però, hi ha cançons que, més que rendir homenatges, el que fan és respondre a una necessitat vital, i és llavors quan tot plegat ens emociona i, en certa manera, ens fa lliures. De vegades, sentim que algú fa cançons per nosaltres, sentim que a través de la música algú ens empeny a escopir dimonis, frustracions, tristeses... Quan això passa, es crea un vincle emocional tan intens que sentim amb tota certesa que aquella melodia és nostra, i després ve l'admiració, l'agraïment i la complicitat absoluta amb una manera de dir i sentir les coses. Dubto que la Joana busqui l'admiració, l'agraïment o la complicitat amb les seves cançons, tot i que és molt fàcil que, d'alguna manera, n'acabi rebent. Crec que la Joana canta i escriu moguda per aquesta necessitat vital que he mencionat abans, i això l'embolcalla amb una aura d'autenticitat que, si bé no és sinònim d'èxit o de reconeixement, si que ho és d'honestedat artística i humana. Quan veig i sento a la Joana interpretar les seves cançons, intueixo una persona fràgil i dolça, però alguna cosa em diu que més em val no fiar-me en excés de la seva calma aparent, de la seva candidesa. És com si hi hagués quelcom dins seu que lluités per sortir, i ho fa mica en mica, sense pressa, a través de cada acord i de cada nota entonada amb un càlid xiuxiueig. I tot plegat em fa estar atent, encuriosit i expectant. L'escolto i em fa pensar en ella i les coses que explica, i me la crec, Sé que no em menteix, i sé que busca, i busca, i busca... I llavors jo en sóc còmplice, i gaudeixo, perquè les seves ganes de trobar també són meves, i els seus acords, i els seus silencis, i les seves melodies cantades a cau d'orella

Roger Usart
Músic i amic de la Joana Serrat

Joana Serrat va néixer a Vic el 30 d'abril del 1983. Si la música s'encomanés a través dels gens, els responsables de la seva vocació serien els seus avis matern i patern. I les influències ambientals caldria buscar-les en la música que escoltava a casa: les cançons del Xesco Boix que li posava la mare i els artistes anglosaxons que escoltava el pare. D'aquí vindria també que a l'hora de compondre s'acabés decantant per l'anglès. Com ella mateixa explica, l'única referència ferma en català la tenia en les cançons del Xesco Boix. Als catorze anys el seu ídol era el Neil Young, i la música que sentia era la que li agradava al seu pare: Tom Waits, Beatles, Creedence, Paul McCartney, John Lennon, George Harrisson, Van Morrison... Quan tenia cinc anys no es va apuntar a música perquè no hi havia la possibilitat de tocar l'arpa, que era l'instrument que li feia il·lusió de debò. Més endavant el seu avi matern, músic de formació i que havia tocat professionalment en alguna orquestra, li va fer les primeres classes de solfeig. Als onze anys va ingressar a l'Escola de Música de Vic, on va cursar estudis de música clàssica i piano. Als setze va començar a tocar la guitarra de manera autodidacta i als divuit va fer un curs de cant. L'any 2005 va passar quatre mesos a Dublín treballant i perfeccionant l'anglès. Allà, a través d'un documental va descobrir a Bob Dylan i això li va obrir els ulls a un món musical que la va fascinar. A la tornada va composar amb la guitarra les seves primeres cançons i amb l'Anna Miralpeix i el Santi Serratosa van formar el grup Deva. Al 2008 grava un disc amb només veu i guitarra, "Liffey", produït per Laura Perkins, una discogràfica de Vic ja desapareguda. Al 2009 treu el seu segon disc, "Hit The Pavement", autoeditat, acompanyada per un grup creat en aquell moment, The Sofa Dreams, amb el seu germà Toni Serrat, l'Enric Puigdesens, l'Anna Miralpeix i l'Adrià Plana. Al 2009 enregistra un seguit de cançons melancòliques i introspectives que porta a diverses discogràfiques sense que cap apostés per ella. Al 2011 en compon un altre bloc de més lluminoses i més optimistes, decidida a no defallir. I al començament d'aquest 2012, editat per ella mateixa, publica "The Relief Sessions", un doble disc que agrupa aquells dos treballs. Tot just aparèixer, la revista Enderrock se'n fa ressò i li dedica una entrevista que seria l'inici de l'interès que ha despertat en els mitjans especialitzats i, després, en el públic que l'ha descobert. Des de llavors ha tingut una important presència a ICAT FM, a RAC 105, a Catalunya Ràdio, ha gravat un videoclip i ha actuat al Festival de Guitarra de Barcelona com a telonera de Joan Colomo i també a d'altres festivals importants com el Cruïlla de Barcelona o l'Aphònica de Banyoles. Aquesta nit la podrem gaudir a El Club de la Cançó acompanyada pel guitarrista Adrià Plana.