Quan fas l'exercici de fer una mica de memòria t'adones que el temps, més que córrer, vola! Fa temps que el Miquel i jo som amics. Recordo que ens vam conèixer perquè compartim companyia discogràfica i havíem anat coincidint en algun concert. Però la culpa de debò que passéssim de ser simples coneguts a amics la va tenir el futbol.
És curiós la gran afició que hi ha entre la nostra professió al futbol. Bé, entre la nostra professió i entre qualsevol altra, diria jo…
Sempre m'havia considerat una rara avis entre els companys músics ja que un servidor, el més semblant que ha vist mai a una pilota de futbol, com a molt, deu ser una totxana…
La qüestió és que en una ocasió ens vam reunir una sèrie de músics per a actuar a plaça Catalunya de Barcelona en cas que el Barça guanyés el partit que tot just anava a disputar i que el convertiria en campió de la Champions d'aquell any. Com us dic, donada la meva "gran afició", no em feu dir pas de quina temporada ni contra qui jugava el Barça, és clar…
Mentre el partit es disputava, l'organització ens va habilitar unes habitacions en un hotel de plaça Catalunya per tal que ens acomodéssim i poguéssim gaudir del partit. Tots els músics estaven nerviosíssims i entregadíssims a la retransmissió. Tots menys un servidor que aprofitava per matar l'estona amb la guitarra i un altre company que semblava que feia el mateix que jo. Senyores i senyors, després de tants anys havia trobat algú tant estrany com jo. El Miquel Abras tampoc és aficionat al futbol!!! Aquella estona tan emocionant per a uns i que es presentava un pèl feixuga per a nosaltres dos, va acabar sent extraordinàriament divertida i va donar peu a iniciar una magnífica amistat que avui en dia encara dura.
Curiosament, mentre la resta de companys gaudien i patien el futbol, nosaltres dos no sé com ens les vam empescar per posar la primera pedra a un possible espectacle de duet acústic, que amb els mesos es va materialitzar i ens va portar a tocar junts per diferents indrets del país. Una experiència que va servir per riure moltíssim junts, fer-nos bons amics i sobretot tenir l'oportunitat de gaudir i aprendre del gran músic que és el Miquel Abras. Tocar amb el Miquel és un autèntic plaer. El considero un gran artista. Tant pel que fa al seu talent a l'hora d'escriure cançons com també a l'hora d'interpretar-les. Lo seu és una senyora veu que quan obre la boca per cantar t'esclafa i t'atrapa d'una manera increïble.
Gràcies, Miquel per les estones compartides i sobretot, gràcies al futbol!!!

Joan Masdeu
Cantant

Miquel Abras va néixer el 18 d'agost del 1977 a La Bisbal d'Empordà i bé es podria dir que la vena artística li ve del seu pare, pintor i escultor. Quan el Miquel tenia dotze anys el CD va començar a reemplaçar els vinils i el seu pare va posar al dia la seva col·lecció. I així, mentre el pare escoltava tot treballant els discos dels Beatles, de Supertramp o el mateix "Verges 50" de Lluís Llach, va començar a néixer en ell la passió per la música. En realitat el que més l'entusiasmava era el so de la guitarra, les guitarres de Santana, d'Eric Clapton, de David Gilmour... Llavors ni remotament sospitava que acabaria sent reconegut com a cantant; ell es veia de guitarrista i per això va cursar estudis a l'Escola de Música de Girona i els va ampliar després al Taller de Músics, a Barcelona. Als 16 anys va començar a tocar en un grup sense grans pretensions, Stress, oferint versions d'allò que havien après escoltant els grans mestres. Després vindria "Wonderful Baby Dolls", una formació de vuit components on es va estrenar com a cantant i autor de les cançons, totes en anglès. Els Wonderful Baby Dolls van enregistrar dos discos "Where is a party" (1977) i "WBD" (1999) i van aconseguir actuar en espais de tanta audiència com Crònicas marcianas o el programa del Buenafuente. Acabada aquella etapa, al 2003 va gravar un maxi CD amb quatre cançons en castellà, presentant-se com a Mikel Abras. Però el punt d'inflexió en la seva carrera li va arribar al 2004 quan va resultar guanyador del Premi Carles Sabater amb la cançó "Fent camí". Allò li va representar una injecció de moral molt forta i va decidir presentar-se al concurs Sona9 amb la intenció d'obrir-se camí. Va fer diana de ple. Guanyar el Sona9 l'any 2005 li va comportar gravar el seu primer disc com a Miquel Abras, "Entre mil vidres trencats" (2006) i li va suposar també introduir-se al món musical amb un contracte ferm, amb promocions, amb concerts... La bona acollida que va rebre aquell disc gairebé de debut li va facilitar la publicació, l'any passat del seu segon CD, "M'agrada sentir el que tu sents" (2008). En l'edició d'enguany dels Premis Enderrock, el seu disc ha obtingut tres guardons: al millor disc en català, al millor artista i a la millor lletra de cançó per "Amb tu sóc jo". També ha rebut el premi al Disc català de l'any concedit per Ràdio 4. A banda d'aquestes distincions també s'ha sentit reconeguta a l'haver pogut fer un duet amb la Maria del Mar Bonet interpretant "Carta a un amic" a la sala Luz de Gas aquest mes de setembre, en la presentació de la programació de Ràdio 4. Al marge de la seva discografia oficial, el Miquel Abras ha participat en diversos discos col·lectius (el quart volum del disc de Nadales en català, el disc d'homenatge a Sau publicat per Enderrock i el de propera aparició en homenatge als Umpapha).També ha vist incloses algunes de les seves cançons a les sèries de TV3 El cor de la ciutat, Porca misèria, Zoo i Ventdelplà.