Noel Soto és un madrileny que va néixer a Nador. Fill de gallec i andalusa, la família era al Marroc quan ell va venir al món, i allà van transcórrer els seus primers quaranta dies, després ha viscut la major part de la seva vida a Madrid. De ben jove es va sentir atret per la música i a l'edat de 18 anys ja cantava i guanyava diners amb un grup de rock que es deia Los Escorpiones, amb els que va fer moltes actuacions versionant els Beatles, els Rolling Stones i els Kings. Després de fer la mili i de deixar penjats tots els estudis que havia començat (enginyeria industrial, periodisme, cinema...) se'n va anar a viure dos anys a Torremolinos tocant en petits tuguris per als turistes abans de decidir-se a fer el seu propi camí. Estava preparat, tocava la guitarra elèctrica, l'acústica, l'harmònica i una mica la bateria; havia estudiat francès, anglès, una mica d'alemany.... Pero li faltava cantar en castellà. Quan ho va fer va presentar les seves cançons a una discogràfica que va confiar en ell i al 1974 publicava el seu primer llarga durada "3,3,5,7" on ja hi apareixia aquella "Noche de samba en Puerto España", que seria un dels seus grans èxits. A aquell primer L.P li segueixen "Alfa y Omega" (1975) -considerat per alguns la primera "òpera rock" en espanyol- , "El Arca de Noel" (1976) i "A ti que me quieres bien" (1981). Havia trobat un estil propi però també havia de cedir a la discogràfica i presentar-se a alguns festivals llavors força de moda ( va ser premi revelació al Festival de la Paz, a Valladolid, i segon premi al de Benidorm del 1978). Del 1974 al 1981 Noel Soto viu la seva etapa de major popularitat. Posteriorment amb "Esperando el maná" (1984) i "Las chavalas de mi barrio" (1987) s'apunta a un estil més rocker i comercialment no té la sortida que havia tingut fins llavors. Li arriba un temps de vaques flaques i de dubtes. En un país en el que omples grans recintes o t`has de limitar a petits locals, Noel Soto veu que ha de sobreviure actuant en circuits diferents. Joaquín Sabina el porta un dia a El Rincón del Arte Nuevo, un dels clàssics locals de cantautors madrilenys, i temps més tard el criden per anar-hi a actuar. Es va convertir gairebé en un artista de la casa des del 1984 fins fa dos anys, anant de bolos amb el seu grup tan sols quan ha promocionat algun nou disc. Ara segueix cantant per petits espais de Madrid, fent escala molt sovint al Honky-Tonk, un local de country on hi encaixa perfectament la música que fa actualment. Des de principis dels anys noranta fins ara ha publicat tres CD's: "El rey del blues" (1993), "Caramelo de luna" (1998) i "La banda de Noel" (2005). En aquests moments està centrat en la gravació del proper, que es dirà "Diez" i en el projecte de rodar-lo amb la seva banda i amb una promoció adequada. Javier Urquijo, de Los Secretos, un grup que és hereu en part de la melancolia que destilen algunes de les seves cançons, deia d'ell en una entrevista "Me entristece que gente como Granados, Pablo Perea, Noel Soto..., con mucho que decir, estén tocando en garitos de Madrid por poco dinero… En EEUU, serían multimillonarios" Afortunats nosaltres de tenir-lo avui a El Club de la Cançó.
|  |