No recordo el dia exacte que vaig conèixer a l'Oriol. Ell tenia 15 o 16 anys, jo dos o tres mes. No es deia Tramvia. Es deia Pons, és a dir, encara no s'havia batejat. Portava una guitarra i sabia dues cançons. Els demés en sabíem quatre. Tot un repertori. Però com que érem molts, omplíem una hora i mitja o dues de recital. Això era al final dels anys seixanta, i ens dèiem EL GRUP DE FOLK. En Jaume Arnella era el més gran, ens feia de pare, manava. Després hi havíem els demes: Xesco Boix, Pau Riba, els germans Batista amb Els Tres Tambors, en Jordi Pujol que cantava amb en Pau cançons popular catalanes, en Jordi Roure i uns quants més, entre altres en Joan Boix, l'Amadeu Bernadet i jo, que érem els Falsterbo 3.

Si no recordo malament, aquell dia, a la Mina, un barri pobre i obrer de Barcelona, no érem gaires per fer el recital. L'Oriol encara no s'havia estrenat. Això sí, havia pujat a l'escenari en altres ocasions amb nosaltres, però no el deixàvem cantar. Érem molts i ell era petit, igual que la Montse Soler, que només mirava. Però a la Mina hi faltaven cantants. El que sí hi no hi faltava era el "representante del orden", és a dir, el poli que vigilava que només cantéssim les cançons que havien passat la censura. En Jaume Arnella va decidir que l'Oriol cantés. Sabia dues cançons, com he dit. Una que parlava dels ossos dels morts i una altra, en castellà, que començava dient "cuando yo era pequeñito...". Aquestes dues cançons de l'Oriol no havien passat per censura perquè, com sempre, no havíem previst que l'Oriol cantes. Després del "No serem moguts", "Les rondes del vi" "Paf el drac màgic" i alguna altra li va tocar el torn a l'Oriol. El poli estava atent a la primera fila, amb els papers a les mans i, suposo, amb la pistola camuflada (la veritat es que no sé on la portaven, mai em va interessar). L'Oriol canta la primera cançó. Aplaudiments. I comença la segona... "Cuando yo era pequeñito, me cagaba en un barranco, / ahora que soy mayorcito me cago en Francisco Franco." La sala aplaudint a matar. Silenci brutal a l'escenari. En Jaume blanc, groc, verd; els demés, cagats.... El poli se'l mirava. Ell, tant tranquil, saludava al públic. El poli deuria pensar... "no és possible, ha estat un error, no deu ser el Francisco Franco caudillo de España...deu ser un altre. Perquè si és el Caudillo, he de treure la pistola i l'he de matar...". I no va passar res.

Aquest és l'Oriol Tramvia que teniu al davant. La seva trajectòria ja la sabeu. Últimament hem compartit escenaris amb les actuacions que hem fet amb el Grup de Folk. I hem reviscut els moments divertits i inconscients dels nostres principis. Ho varem passar bé, com espero que ho passeu bé avui.

Eduard Estivill
De Falsterbo Marí

Abans que fos Oriol Tramvia va ser Oriol Pons. Va néixer a mitjans del segle passat al si d'una família catòlica-catalanista-progressista i va créixer influït per les lectures del Petit Príncep, del Teilhard de Chardin... i sobretot pels seus quatre germans, tots més grans que ell, entre els quals l'escriptor i periodista Agustí Pons. Mal estudiant, segons reconeix ell mateix, però inquiet i autodidacta, aviat es va interessar per la música i va formar part de grups efímers com Uf o Patata Còsmica. Fascinat pel Grup de Folk, va aconseguir que el deixessin actuar amb ells. Tenia disset anys. Miquel Pujadó, en el seu llibre "Diccionari de la Cançó", citant un romanço de Jaume Arnella ho explica així: "Després de seguir-los per diverses actuacions, Oriol Pons va aconseguir que el deixessin pujar a l'escenari en un concert vigilat, com era habitual, per un parell de policies. Entre altres coses, davant de l'estupefacció dels seus companys, va cantar una corranda en castellà que deia: 'Cuando yo era pequeñito/ me cagaba en un barranco./ Ahora que soy mayorcito/ me cago en Francisco Franco.' Encara avui antics membres del Grup de Folk recorden l'escena i no arriben a entendre com no van acabar tots a comissaria". Les lectures de Jack Kerouac, Allen Ginsberg, la generació beat, empenyen l'Oriol a Formentera en la mateixa època en que viu a l'illa Pau Riba. Després de plantejar-se seriosament desertar marxa a fer la mili i, al tornar, el seu amic Rafael Moll el porta a Zeleste. D'allà sorgiria la seva fama i el seu disc "Bèstia" (1976). Les seves intervencions als festivals de Canet Rock dels anys 1975, 1976 i 1977 acaben consolidant-lo com un personatge. La seva veu queda enregistrada també en el doble disc que es publica de l'última edició d'aquell famós festival. Ventura Pons es fixa en la seva faceta histriònica i el fitxa per a la comèdia musical "Rocky Horror Picture Show", que es fa al Romea, on intervenen també Maria Cinta i la desapareguda Dolors Laffite, entre altres. A partir de llavors Oriol Tramvia gairebé es pot dir que deixa la música pel teatre encara que sovint combina les dues facetes. Pel que fa a la seva activitat com a cantant, fora dels discos mencionats i d'un d'autoeditat on hi ha les cançons que va cantar amb La Fura dels Baus, no va publicar res més fins que al 1998 va treure "Oriol Tramvia en directo", un disc de cançons en castellà gravat al Harlem Jazz Club de Barcelona. Després va cantar també una cançó en el segon volum de "Els temps encara estan canviant" (2003), amb membres de l'antic Grup de Folk. Al 2004 va treure un nou disc propi, "Quan tu no hi ets" i al 2006 "El camí dels degotalls". Aquest 2011 i concretament el 14 de març, l'Oriol Tramvia va complir els seixanta i els va celebrar a l'avançada amb l'edició d'un nou disc, "6O Oriols", on hi participen alguns dels seus amics com el Jaume Sisa, el Joan Fortuny de la Companyia Elèctrica Dharma o l'Enric Hernàez.
Al novembre del 2005 va ser a El Club de la Cançó regalant-nos una magnífica vetllada i avui torna perquè volem celebrar amb ell aquests seus seixanta anys plens de creativitat i d'inquietuds. Per això i perquè ens l'estimem.