No és possible entendre la cançó d´autor del nostre país sense un autor de l´alçada d´en Quico Pi de la Serra. Segurament mai ha estat un artista de masses i potser ha valgut més que fos així perquè una carrera com la seva ha estat possible gràcies a una fidelitat quasi religiosa per part dels seus seguidors des dels primers temps de la Nova Cançó . Si aquest país fos una mica normal, i dient normal vull dir que s´estimés la seva cultura sense inhibicions i sense aquest component de autoodi que tant ens caracteritza, podríem parlar tranquil·lament del Quico com el nostre Georges Brassens. En Quico no ha d'envejar res als grans mestres de la cançó europea i universal. Des del punt de vista formal les seves cançons són fetes amb un rigor poètic i musical molt per sobre de la majoria de tots nosaltres. La seva obsessió per la rima ha fet que les seves cançons sovint despleguin una categoria literària i una riquesa lingüística incomparables. M´agrada el Quico tendre de cançons com "Blaus" o la meravellosa "Cancó de l´atzar", m´agrada el Quico impressionista de "Passejant per Barcelona" o el Quico genial de "L´home del carrer", una de les millors cançons en català dels darrers cinquanta anys. També m´agrada el Quico transgressor i escatològic. I el Quico militant en els temps més difícils del nostre país. Molts de nosaltres, els seus companys de feina, hem de reconèixer que quan anaven a casa seva ens descobria tota una sèrie d´autors que desconeixíem totalment. El seu tocadiscos sempre estava girant i, al menys per mi, va ser una font inesgotable de noves estètiques i noves maneres d'entendre la cançó d´autor. Aquesta nit segurament serà una nit important al Club de la Cançó perquè hi passarà un poeta i un músic grandiós, però també hi passarà un home tendre amb un cert aire d´infant entremaliat. Escolteu-lo a poc a poc, de cop, a poc a poc..

Joan Isaac
Cantautor. Membre de El Club de la Cançó.
Al disc "Barcelona ciutat gris" li va dedicar la cançó "A tu Quico"

Francesc Pi de la Serra va néixer a Barcelona el 6 d'agost del 1942, fill d'una família amb bona posició econòmica que es dedicava al tèxtil. Va ser la seva tieta Paulina Pi de la Serra -una dona amb formació intel·lectual i que fou secretària del dirigent de la Lliga, Francesc Cambó- qui va engrescar-lo a cantar. Al 1962 va iniciar-se en aquest món com a guitarrista del Miquel Porter, membre d'Els Setze Jutges, i al cap d'uns mesos passava a formar part del grup com a cantant, esdevenint-ne el jutge número cinc. El seu debut oficial va ser el 23 d'agost d'aquell 1962 a La Selva del Camp. El mateix any publicava amb Edigsa el seu primer disc amb quatre cançons. Més tard, i fins a la dissolució del col·lectiu, va gravar dos EP's més. Durant aquella mateixa època, i per donar sortida a la seva passió pel jazz i el blues, forma el grup Els 4 Gats (juntament amb Salvador Sansa, Josep Pubill i Artur Bosch) i amb ells grava quatre discos EP's entre el 1963 i el 1965. Al 1967 Pi de la Serra publica el seu primer disc LP on hi apareixen tres cançons ja publicades i la resta són noves. Al 1971 treu dos discos de llarga durada: "Triat i garbellat" i "Disc-conforme". Al 1974 també publica dos LP's, l'un, titulat "Fills de buda", que s'edita només a França i on, juntament amb algunes cançons ja publicades aquí, n'inclou d'altres que no van passar la censura espanyola; l'altre LP és "No és possible el que visc". Els tres anys següents publica tres discos enregistrats en directe en diferents escenaris: "Pi de la Serra a l'Olympia" (1975), "Palau d'Esports. Barcelona 27-2-76" (1976) i "Pi de la Serra a Madrid" (1977). Durant aquells anys de forta politització el Quico milita clandestinament al PSUC i entre altres activitats s'ocupa d'una impremta tipus ciclostil que el partit té al barri d'Horta. Tant per la seva activitat artística como política més d'un cop s'ha de veure les cares amb la policia. L'any 1978 comparteix un seguit de recitals a Barcelona, al Teatre Romea, amb la Maria del Mar Bonet i publica el disc "Quico-Maria del Mar". A la dècada dels vuitanta hi ha una crisi d'actuacions que afecta tots els que fan cançó i la seva activitat travessa per un moment baix. Tot i així publica tres discos: "Pijama de saliva" (1982), "Quico, rendeix-te!" (1988) i un directe al Palau de la Música Catalana, "Qui té un amic!" (1989), en el que hi col·laboren l'Ana Belén, l'Aute, el Sabina i el Serrat. Sis anys més tard treu el seu primer disc en format CD "Amunt i avall" (1995) i al 1997 el disc en castellà "¡No pasarán!", la versió discogràfica de l'espectacle que havia presentat amb cançons populars de la guerra civil. Aquest 2007, després de deu anys de no publicar, ha tornat amb "Tot", el disc que presenta aquesta nit acompanyat pel pianista Josep Maria Borràs. Com a comunicador va presentar el programa de Ràdio 4 "La música popular" (1984); a TV3 va dirigir i presentar la sèrie sobre cantautors internacionals "El vici de cantar" (1986) i des de l'any 1993 té un programa que va iniciar a Catalunya Cultura -ara Icat fm-, "M'agrada el blues". Al març d'enguany va rebre la Medalla d'or de la Generalitat juntament amb els seus excompanys d'Els Setze Jutges.