A un cantant se'l valora per la seva veu i la seva manera d'interpretar, pel que ens transmeten les seves cançons, per la seva personalitat artística, per la repercussió de la seva obra... I al Quico Pi de la Serra el valoro per tot això, però també perquè, més enllà de les seves cançons, la seva veu exerceix en mi un poder evocador semblant al d'algunes olors capaces de transportar-nos d'una manera immediata a un temps remot. Ara mateix, 55 anys després del seu debut aquell 23 d'agost del 1962, el Quico canta una cançó estrenada potser el 2014... i la memòria em trasllada més de quaranta anys enrere. La veu que canta "Quan un es torna gran" és exactament la mateixa que el 1974 cantava "Una tarda qualsevol". I al sentir-la és com si em retrobés amb mi mateix en el meu passat, que és el passat de molts. De tots els cantants catalans en actiu i dels retirats més recentment cap em lliga tant amb les nits de glòria de la cançó com ho fa el Quico. I ningú les ha descrit tan bé com quan ell cantava "I després quan l'acte acabarà,/ anireu a dormir, que la son no perdona./ i jo demà tornaré a cantar/ i passarà el mateix i passarà una estona...". Record d'un temps en què anar a un recital de cançó era com assistir a una cosa transcendental, quan les nits eren més llargues, més fredes i més fosques però també més intenses que les d'ara. La seva veu em porta a retrobar-me amb aquelles vetllades, amb el Radioscope del Salvador Escamilla, amb la llibreria Símbol de Manresa, amb la revista Oriflama, amb alguns dels meus millors amics, amb el noi que vaig ser. És per això que el Quico em sembla entranyable i familiar. Per això em fa feliç tenir-lo aquesta nit amb nosaltres al Club de la Cançó, i per això m'agradaria que sentís des de l'escenari l'afecte dels que l'hem vingut a veure.

Josep Mª Oliva
Membre d'El Club de la Cançó

Francesc Pi de la Serra va néixer a Barcelona el 6 d'agost del 1942, fill d'una família amb bona posició econòmica que es dedicava al tèxtil. Va ser la seva tieta Paulina Pi de la Serra -una dona amb formació intel·lectual i que fou secretària del dirigent de la Lliga, Francesc Cambó- qui va engrescar-lo a cantar. Al 1962 va iniciar-se en aquest món com a guitarrista del Miquel Porter, membre d'Els Setze Jutges, i al cap d'uns mesos passava a formar part del grup com a cantant, esdevenint-ne el jutge número cinc. El seu debut oficial va ser el 23 d'agost d'aquell 1962 a La Selva del Camp. El mateix any publicava amb Edigsa el seu primer disc amb quatre cançons. Més tard, i fins a la dissolució del col·lectiu, va gravar dos EP's més. Durant aquella mateixa època, i per donar sortida a la seva passió pel jazz i el blues, forma el grup Els 4 Gats (juntament amb Salvador Sansa, Josep Pubill i Artur Bosch) i amb ells grava quatre discos EP's entre el 1963 i el 1965. Al 1967 Pi de la Serra publica el seu primer disc LP on hi apareixen tres cançons ja publicades i la resta són noves. Al 1971 treu dos discos de llarga durada: "Triat i garbellat" i "Disc-conforme". Al 1974 publica "Fills de buda" i "No és possible el que visc". Els tres anys següents publica tres discos enregistrats en directe: "Pi de la Serra a l'Olympia" (1975), "Palau d'Esports. Barcelona 27-2-76" (1976) i "Pi de la Serra a Madrid" (1977). Durant aquells anys milita clandestinament al PSUC. El 1978 comparteix un seguit de recitals a Barcelona, al Teatre Romea, amb la Maria del Mar Bonet i publica el disc "Quico-Maria del Mar". A la dècada dels vuitanta hi ha una crisi d'actuacions que afecta tots els que fan cançó i la seva activitat travessa per un moment baix. Tot i així publica tres discos: "Pijama de saliva" (1982), "Quico, rendeix-te!" (1988) i un directe al Palau de la Música Catalana, "Qui té un amic!" (1989), en el que hi col·laboren l'Ana Belén, l'Aute, el Sabina i el Serrat. Sis anys més tard treu el seu primer disc en format CD "Amunt i avall" (1995) i al 1997 el disc en castellà "¡No pasarán!", la versió discogràfica de l'espectacle que havia presentat amb cançons populars de la guerra civil. El 2007, després de deu anys de no publicar, torna amb "Tot", el 2011 presenta "Quicolabora" i el 2015 treu el seu últim disc fins ara: "Dues tasses".
Ha fet diversos programes de ràdio i televisió dedicats a la cançó.Des del 1993 presenta a Catalunya Ràdio l'espai "T'agrada el blues?". Al març del 2007 va rebre la Medalla d'or de la Generalitat juntament amb els seus excompanys d'Els Setze Jutges. El 2014, per iniciativa del Festival Barnasants i editat per Enderrock, apareix el disc "Homenatge a Pi de la Serra. Si els fills de puta volessin... el Quico es faria caçador", amb 15 de les seves cançons interpretades per 15 artistes de les noves fornades rendits a l'obra del mestre. Avui torna a El Club de la Cançó després de la seva primera visita l'any 2007 i ho fa acompanyat per dos grans músics: Joan Pau Cumellas i Amadeu Casas.