Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries constitueixen una de les formacions vinculades a la cançó tradicional més inversemblants que han sorgit als Països Catalans. D'ençà que van debutar modestament, el desembre del 1992, a l'entranyable bar La Finestra, de Tortosa, fins el seu espectacular concert al Palau de la Música de Barcelona, el passat mes de febrer, l'evolució del grup ha anat paral·lela a la presa de consciència territorial i social del seu entorn més proper: les comarques de la Catalunya meridional, les Terres de l'Ebre. De fet, la tasca realitzada pels Quicos durant aquests deu anys ha tingut un camí d'anada i un altre de tornada, perquè d'una banda han pouat amb intel·ligència en la riquíssima tradició cultural i musical del seu país, situat a mig camí de Catalunya, el País Valencià i l'Aragó, i històricament marginat, expoliat i fins i tot ridiculitzat; però d'altra banda, els tortosins, amb el seu repertori, la seva posada en escena, els seus acudits i, sobretot, la seva actitud, no tan sols han reivindicat i divulgat la jota arreu del país, sinó que a més han actuat com a factor de cohesió d'un territori i d'un poble que fins fa poc encara no tenia gaire referents que l'identifiquessin. Ara, però, sí que en tenen, de referents, a les Terres de l'Ebre: El més important, evidentment, és la seva columna vertebral, "Lo Riu" i el seu delta; i també tenen artistes disposats a escriure i cantar la banda sonora d'aquesta revolta popular contra el Pla Hidrològic que exigeix una nova i més justa cultura de l'aigua: són Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Ferran Riera
Periodista. Director del programa Rodasons de TV3

El passat dia 9 de febrer al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries celebraven els seus deu anys com a grup. Durant aquest temps han recorregut un camí ple d'èxits de crítica i de públic, demostrant un poder de convocatòria i una popularitat inusuals en l'àmbit de la música folk.
La història dels celebrats "Quicos" comença el desembre del 1992 al bar La Finestra, a Tortosa, quan l'Artur Gaya (Quico el Cèlio) i el Xavi Borràs (el Noi) van presentar el seu espectacle "Romanços de Nadal" basat en la cançó tradicional de les Terres de l'Ebre. L'any 1993 s'afegia al duet inicial el Jordi Fusté, interpretant el paper del Mut de Ferreries i el grup estrenava un nou repertori ja amb composicions pròpies. Al 1994 la formació creixia amb la incorporació del Santi Martorell, qui fins llavors s'havia ocupat del so. El Santi adopta la personalitat del Jaume Matamoros, nebotastre del Noi. Al 1997 Quique Pedret substituia a Xavi Borràs en l'encarnació del Noi. Més tard, al 1999, Rafael Bartomeu va sumar-se al grup com a "Sinyor Bartomeu" i a partir del 2001 va cedir el personatge al Sergi Molina, el cinquè component de la formació actual. L'any 94 van treure el seu primer disc: "Es cantava i es canta" i al 95 el seu èxit ja s'extenia a tot Catalunya engegant una fama creixent que els acabaria convertint en un autèntic fenòmen. Fins ara el seu currículum inclou una desena llarga d'espectacles, cinc discos, un llibre-disc, "Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries" (Columna-Tresmall, 1998), una munió de premis i, el que potser és més important, que és una demanda extraordinària arreu de les terres de parla catalana. La seva posta en escena, allò que alguns han anomenat un espectacle parateatral, confereix a les seves actuacions una comicitat hilarant. Però aquesta faceta "els Quicos" la compaginen amb la divulgació de la música popular i també, quan ha calgut, amb un posicionament militant en defensa de la seva terra, tal com ho venen demostrant darrerament amb el seu compromís contra el Pla Hidrològic.
Al novembre passat, a la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional, aquí a Manresa, van presentar el seu últim disc "Lo misteri de Nadal" i ara estan ja preparant el proper que és previst que dugui per títol "No es pot viure".