La veu de l'Enric Milián és la veu de Santabárbara, l'escolto i em transporta als setanta. Hi ha veus que tenen el mateix poder evocador que un perfum, reapareixen de cop, inesperadament, i quan les sents se t'activen a la memòria els records més ben guardats. La seva em trasllada als meus quinze, setze, disset anys... i em deixa com si tingués el cor a punt d'estrenar i un pilot de somnis per viure. La vida als quinze anys no sempre és fantàstica però les cançons tenen la virtut de fer-nos recordar només les coses bones, la part més amable i més enyorada del temps passats. Gràcies a això hi ha un munt de melodies i de ritmes mediocres que acabem trobant entranyables només per la càrrega de records que porten incorporada. Vet aquí com, amb la nostàlgia jugant al seu favor, qualsevol cançó de pa sucat amb oli li pot guanyar la partida a una obra mestra. Les cançons de Santabárbara, les seves i les que es van fer seves, compten certament amb aquell plus d'interès que té tota la música que ens fa mirar enrere. Però trenta i molts anys després i al marge de qualsevol consideració sentimental es mantenen fresques, més que no pas actuals diríem intemporals, podrien haver estat escrites ara i semblar-nos igual de ben fetes. Tot i així sé que aquesta nit els records pesaran més que les pròpies cançons i quan sonin "Charly" o "Adiós amigo" em recordaré d'aquell adolescent que vivia enganxat a la ràdio fent zapping amb el dial. I pensaré que ni en els meus somnis de llavors no n'hi havia cap de tant agosarat com el d'imaginar-me que un dia podria convidar a uns dels meus ídols a pujar a aquest escenari i convocar als meus amics. Trucar-los amb l'alegria de poder-los dir "no t'ho creuràs... aquest mes al Club de la Cançó venen Santabárbara!"

Josep Mª Oliva
De EL Club de la Cançó

L'Enric Milián, cantant de Santabárbara i autor de Charly i de moltes altres cançons, va néixer a Barcelona el 22 de novembre del 1947. Amb 14 o 15 anys va formar un duet de dues guitarres i dues veus amb el seu cosí Francesc, es deien Frank & Henry. A aquell duo s'hi van afegir un bateria i un baix i van sorgir Los Showmen, que amenitzaven cada setmana els balls del Price a Barcelona. Més tard, amb el grup renovat i amb el nom de Los Clásicos, van tocar per sales de Lloret de Mar i de Sant Pol de Mar. Va ser llavors quan li van proposar incorporar-se al Grupo 67 com a cantant però no com a guitarra sinó com a baix, i a partir d'aquell moment sempre més ha tocat aquell instrument. Al 1968 el Tony Ronald es va fixar en ell i en altres músics d'aquell grup i els va fitxar per acompanyar-lo. Després va venir la mili i al tornar, i recomanat pel mateix Tony Ronald, va entrar com a baixista al grup del Georgie Dann. Allà va ser on va conèixer l'Alberto López i el Mario Balaguer amb els qui acabaria formant Santabárbara. Al 1971 i mentre encara acompanyen al Georgie Dann, el trio, amb el nom de Época treu un single, l´únic d'una etapa que va durar ben poc. Tot va canviar quan al 1973 el productor Jorge Arqué els va obrir les portes d'EMI i Rafael Gil, compositor i home de confiança de la discogràfica es va enamorar de "Charly" i va apadrinar el naixement de Santabárbara. El nom feia referència al lloc on els vaixells guarden els explosius i volia significar la força amb la que el nou grup irrompria en el panorama musical espanyol. I així va ser. "Charly" es va convertir en un número u i Santabárbara triomfava a Espanya, a Europa i a Hispanoamèrica. A l'èxit de "Charly" en van seguir d'altres ("Adiós amigo", "Chiquilla" "¿Dónde están tus ojos negros?", "Recuerdo mi niñez", "San José"...), però tot es va estroncar amb la mort sobtada del bateria Alberto López, víctima d'un càncer. Santabárbara va passar a ser un duo i al 1979 i amb el canvi de companyia (d'EMI a RCA) començaven una nova etapa sense l'èxit de l'anterior. Tot i així van gravar encara tres LP's, fins que al 1984 el grup es dissol i cada un va pel seu cantó: Mario Balaguer passa a ser el director musical d'una important sala de festes a Mallorca i l'Enric Milián viu bàsicament de fer músiques per a publicitat. Anys més tard, al 1991 es retroben i tornen a gravar un disc "Divertimento". Al 1996 n'editarien un altre, "Algo está cambiando", l'últim com a Santabárbara. Uns anys després moria el Mario Balaguer. Al 1998 l'Enric torna a la música formant part de La banda del cocodrilo, juntament amb altres components de diversos grups dels setanta. Però l'experiència va durar ben poc i al 1999 va reaparèixer fugaçment amb la música en play-back de les cançons de Santabárbara i anunciant-se com a Enrique Milián, la voz de Santabárbara. Després d'anys d'inactivitat pública, al 2006, el Jerónimo Martínez (22-7-1953), mític bateria de grups com Los Salvajes i Lone Star i que ja havia tocat amb ell i el Mario durant més de vint anys, li va proposar de recompondre Santabárbara i va convocar un guitarrista de prestigi, el Carlos Rodas (17-6-1956), per completar la formació. Des de llavors fins ara, però, tan sols han actuat dues vegades (el 2007 i el 2008). El concert d'aquesta nit, doncs, és una oportunitat impensable fins fa poques setmanes. La veu de l'Enric Milian, la bateria del Jerónimo Martínez i la guitarra del Carlos Rodas revivint a El Sielu l'esperit i el llegat de Santabárbara. Un somni.