Eren uns temps en què es deia "o estudies per capellà o tens un grup de guitarres", jo havia fet les dues coses. El meu grup es deia Los Peligrosos, i no cal dir que el nostre mirall i el de tots els altres que feien música eren els Mustang, els Sirex, i els Beatles. Els senties freqüentment per la ràdio, perquè no teníem cap altre lloc per escoltar música moderna, i les seves versions eren tan d'agrair... M'arribaven les seves cançons i les que escoltava per Radio Montecarlo. Els d'aquella generació vam representar la ruptura entre els pares i els fills. Els fills ja no érem tan obedients com ho havia sigut el jovent fins llavors. Veníem d'una generació que per la festa major escoltava La Maravella i La Selvatana, i amb aquells grups es va instaurar el "ballar separats", que era una cosa que no s'havia fet mai. Recordo quan un any van venir els Mustang a l'envelat i van fer un ple extraordinari. Ho recordo perfectament... recordo els bafles que portaven, dues columnes Vox... -ara els de la ràdio del cotxe són més potents que aquells Vox-... i allà, nosaltres, la nova generació ballant com desesperats. Quan estudiava a Barcelona, a l'Escola Massana, la meva segona casa era el San Carlos, una "boite" del carrer Major de Gràcia on ja fa molt temps que hi ha un banc. Allà hi actuaven molts grups, els Sirex, el Tony Ronald... i els Mustang amb el Santi Carulla de cantant. Sembla que el vegi arribant amb el seu MG blau descapotable, alt i guapo, passejant-se per allà, saludant i seient a les taules que hi havia a l'entrada, voltat de noietes i de gent que se li acostava. I quan tocaven, la sala era plena de noies al voltant de l'escenari i jo, com sempre, repenjat a la punta de la barra i pensant "de gran vull ser com ell".

Ton Plans
Fundador d'El Sielu i cantant ocasional amb el nom artístic d'El famosíssim Pep Marquès.

Santi Carulla va néixer a Barcelona el 28 de maig del 1944. La seva fascinació pel Cliff Richard, els Shadows i l'Elvis Presley, és el que va dur a la música. I va començar ben jove. L'any 1960 es va incorporar com a cantant al grup Los Sirex, quan els Sírex estava format només per tres instrumentistes. Al 1961 deixava aquell grup (ocupant el seu lloc el també incombustible Antoni Miquel, "Leslie"), i va estrenar-se com cantant de Los Mustang quan els Mustang, quina casualitat, era també un grup instrumental de dues guitarres i un baix. Triomfar només els va costar un any. Al 1962 fitxaven per la casa EMI i editaven el seu primer disc. La clau de la seva popularitat va consistir en cantar en espanyol els èxits internacionals del moment; això i fer-ho d'una manera impecable, és clar. "500 millas" (1962) va ser la seva cançó de presentació. Després vindrien altres èxits traduïts de l'anglès, el francès, l'italià... i molt especialment una selecció de cançons dels Beatles. Per deferència de la seva casa de discos, que era la mateixa que la del grup de Liverpool,els Mustang publicaven les cançons dels Beatles en castellà abans que la seva versió original sortís a Espanya, de manera que molta gent d'aquest país, la primera versió que sentien era la seva. Les xifres de vendes ens donen una mesura del seu èxit: que cap dels seus discos (tots de quatre o dues cançons) va baixar de les 25.000 còpies venudes, i del single del "Submarino amarillo" en van despatxar 130.000. Després de una dotzena d'anys frenètics, el 1973 van treure el seu últim disc de la primera època i al 1975 van fer una aturada en la seva carrera. Van reaparèixer al famós festival "Hasta luego, cocodrilo", celebrat al Palau d'Esports de Barcelona al juny del 1978, al costat de Los Sírex, Los Gatos Negros i Los Cheyenes. A partir d'aquell moment van tornar a l'activitat i l'aparició l'any 1980 de LP "Los jóvenes", i molt especialment aquella cançó, versió d'un gran èxit del Cliff Richard, els va rellançar a la fama. Després d'aquell LP van publicar tres discos més (recopilacions a part), l'últim dels quals va ser un doble CD, "40 aniversario", publicat el 1999 on van comptar amb la col·laboració de col·legues de luxe: el mateix Cliff Richard, Luís Eduardo Aute, Dúo Dinámico, Richard Anthony, Dyango i Jimmi Fontana. Un any més tard, el desembre del 2000, els Mustang van fer el seu últim concert a la sala Sutton de Barcelona. L'any següent, el Santi Carulla, tal com havia anunciat, va seguir cantant, ja com a solista, les cançons que van omplir quatre dècades de la música en aquest país. L'any 2005 va publicar el seu únic disc en solitari fins ara, "Escápate conmigo". Avui, acompanyat als teclats pel Manel Burgos, el Santi Carulla omplirà de màgia El Sielu en el mes que El Club de la Cançó celebra els seus tretze anys de vida. Serà una nit fantàstica.