Al 1984 vaig estrenar "Carregat de romanços", un programa de ràdio dedicat a la cançó, que llavors no podia ni imaginar que acabaria durant més de vint anys. Poder-me posar davant d'un micròfon i llençar a les ones les cançons que més m'agradaven, i que normalment no eren les que més sonaven, era una cosa que no tenia preu. En aquests temps d'internet, la màgia de la ràdio segueix sent la mateixa de sempre, però llavors estar posat a una emissora tenia un encant afegit, i era el de rebre les novetats directament de les discogràfiques i poder escoltar moltes cançons i descobrir molts cantants que d'altra manera potser no hauria arribat a conèixer mai. Un dia d'aquell mateix 84 va arribar el disc d'un cantant, desconegut encara a Catalunya, que es deia Tomeu Penya i que no s'assemblava a res del que havia escoltat fins llavors. El disc es titulava "Coverbos" i era ple de cançons boniques interpretades amb una veu greu però amb un so fresc i delicat. Des de la primera audició vaig quedar enamorat d'una que es deia "Feixets de cabells", i la vaig poder escoltar molts cops a casa meva sense que ningú em reclamés l'L.P., bàsicament perquè aquell disc no era pas tan cobejat com ho deuria ser "Thriller", del Michael Jackson, que era el que triomfava aquell any. I em va passar amb el Tomeu Penya el mateix que m'havia passat abans amb l'Ovidi Montllor, i era aquella sensació de sentir-lo "teu" i gairebé de ningú més. A diferència de l'Ovidi, però, jo tenia la impressió que el Tomeu podia complaure un gust més majoritari i que la música que feia li podria agradar a molta més gent. Així que vaig fer el que se sol fer en aquests casos i és donar-lo a conèixer amb entusiasme als amics. Recordo especialment al Jaume Costa, de Navarcles, que llavors formava part del grup "Xarxa" i al que vaig anar a visitar a l'hospital ment re es recuperava d'algun enrenou afortunadament poc greu. Em va semblar que per a algú com ell, portar-li el disc del Tomeu era un regal ben encertat, i així ho vaig fer. Però aquell orgull de tenir-ne una certa exclusiva em va durar poc perquè al cap d'un parell d'anys, quan va aparèixer el seu disc "Mallorquins i catalans", al Tomeu el van descobrir i el van seguir milers de catalans. I aquell cantant que només era d'uns poquets va acabar sent gairebé de tots i jo era un de tants que feien cua per anar a les seves actuacions. Em quedava, però, encara, un cert privilegi, el privilegi de poder-lo trucar a casa per tenir una conversa nocturna i en directe al programa. En vam tenir més d'una, més de dues i més de tres...

Josep Mª Oliva
De El Club de la Cançó

El mallorquí Bartomeu Nicolau Morlà va néixer el 22 de març del 1949 a Vilafranca de Bonany. Penya, era el mot amb el qual es coneixia la família del seu pare i ell el va adoptar com a cognom artístic. De nen el Tomeu s'havia plantejat fer-se capellà però l'arribada de les turistes a Mallorca el van fer distreure d'aquella vocació. També la música que va arribar amb els estrangers va impactar aquell jove que es va sentir seduït pel rock: l'Elvis, els Beatles, els Rolling Stones... Tot just tenia quinze anys quan va començar a formar part de diversos grups, el més popular va ser Los Cinco del Este. A finals dels setanta decideix veure món i provar fortuna lluny de casa i canta per locals d'Alemanya, Suècia, Dinamarca... L'enyorança que sentia en la distància per la pròpia terra el va portar a compondre les primeres cançons en la seva llengua. De retorn a Vilafranca, i amb l'ajut d'una subscripció popular promoguda pel rector del poble, va enregistrar el seu primer disc, "Tomeu Penya canta a la vila" (1980), un LP que gairebé no va tenir difusió. Va ser al 1982 quan va gravar el seu primer treball amb una projecció professional, "Càrritx i roses", amb la col·laboració del també mallorquí Joan Bibiloni. El disc va ser una autèntica bomba a l'illa i Tomeu Penya es va convertir de la nit al dia en un ídol local a l'alçada de les grans figures internacionals. Els seus dos discos posteriors, "Coverbos" (1984) i "Illamor" (1985) el van refermar encara més en el seu rol de cantautor estrella que feia cançons d'amor i de festa amb un aire actual però en mallorquí i amb un volgut arrelament a la música folklòrica balear. Però encara li faltava fer el salt a Catalunya, i ho va aconseguir amb el disc "Mallorquins i catalans"(1986). Aquell any va prodigar-se en recitals i va tenir la seva consagració oficial al Palau de la Música Catalana. Des d'aquell moment es va guanyar la simpatia d'un nombrós públic català que encara ara el segueix amb el mateix interès. En la mateixa línea d'arrelament a la tradició venen dos discos més: "Tomeu" (1987), "Arrels" (1988) i "Arrels 89" (1989), una reedició de l'anterior amb dues cançons afegides. Amb l'arribada dels anys noranta Tomeu Penya dóna un nou impuls a la seva carrera amb el disc "Els cors ferits" (1990) on fa una deriva musical cap al country, un estil amb el que s'hi troba plenament identificat i que no ha abandonat mai més. A partir de llavors va començar a introduir algunes versions de cançons anglosaxones en la majoria dels seus discos posteriors. I va afegir també un nou públic al que ja tenia. Com a anècdota -i també com a reconeixement- cal dir que el seu LP "Els cors ferits" figura al Museu del Country de Nashville, als Estats Units. Després d'aquell punt d'inflexió la seva discografia ha seguit creixent sense parar: "Sirena" (1992), "Una aclucada d'ull" (1994), "Anuats" (1995), "De tot cor" (1997), "Al descobert" (1998), "Això és pecat" (2001), "Fácil" (2003) (el seu únic disc en castellà), "Sa força d'una mirada" (2004), "Paraules que s'endú es vent" (2007) i, l'últim fins ara, el disc en directe, "Tomeu Penya 30 anys després" (CD+DVD) (2010). A banda de la seva discografia, i al marge de tres recopilatoris, l'any 2002 va publicar el DVD "Concert al Palau d'Esports de Barcelona"..