El meu estimat, admirat, Oriol La meva vida era tranquil·la abans de conèixer a l'Oriol. No vull dir que ell trastoqués la meva existència, no. Vull dir que el vaig conèixer molt abans d'entrar jo en aquest món de bojos en el que estic vivint ara, però ell ja feia dos o tres anys que corria per aquests mons de Déu. Era molt controvertit... i es parlava molt d'ell... i la gent anàvem als seus concerts... i ens provocava... I jo li tenia una gran admiració. Bé, si cliqueu al Google i poseu "Oriol Tramvia" surten més de mil pàgines que podeu visitar. Per tant no us diré res de la seva vida professional però us explicaré alguna anècdota de la nostra amistat, que va anar creixent poc a poc amb el temps. Quan el vaig conèixer jo estava estudiant música a l'antiga Escola Zeleste. En aquell moment la seva incondicional cantant (la Maria) no podia seguir amb ell per alguna raó que desconec i l'Oriol em va demanar si volia substituir-la. Molt sovint he intentat imaginar la cara de "tòtila" que devia fer jo en aquell moment. -Joooooo??? -Per què no? Ets jove, "marxosa", cantes, ...oi? -Sss... si, però... -Bé, et passo les lletres i una cinta perquè t'escoltis les cançons. Ja em diràs alguna cosa. Vaig dir que no, clar. En aquell moment no em podia atrevir a fer el tipus de vida que feia falta per estar al costat de l'Oriol Tramvia. Això era l'any 1977. Més tard ens vam retrobar a La Cubana per fer La Tempestat. Assajàvem cada dia a Sitges d'on eren els de la companyia tret de l'Oriol i jo. O sigui que cada matí i cada nit agafàvem el tren Barcelona-Sitges/Sitges-Barcelona. Al migdia tothom anava a casa seva a dinar i nosaltres dos ens quedàvem sols com uns mussols, però a algú li vam fer llàstima i ens va deixar el seu pis de vacances perquè no passéssim fred passejant per Sitges cada dia. Allà jo vaig aprendre a cuinar (senzillet, eh) i ell feia el cafè, però sovint no recordava que, a Sitges, no es podia fer el cafè amb aigua de l'aixeta. Recordo que rèiem molt. M'ha explicat que ara cuina. Com canvien els temps! Després he continuat atenta a la seva carrera. Admiro la seva creativitat, la sensibilitat, la força, les ganes de tirar endavant i la lluita que, malgrat el temps, ha mantingut. Per això l'estimo i l'admiro. Aquest últim treball és esplèndid, a mi m'ha impressionat! Estic segura que tots els que l'escoltin sentiran l'emoció i la felicitat que he sentit jo.

Mont Plans
Actriu

Abans que fos Oriol Tramvia va ser Oriol Pons. Va néixer a mitjans del segle passat al si d'una família catòlica-catalanista-progressista i va créixer influït per les lectures del Petit Príncep, del Teilhard de Chardin... i sobretot pels seus quatre germans, tots més grans que ell, entre els quals l'escriptor i periodista Agustí Pons. Mal estudiant, segons reconeix ell mateix, però inquiet i autodidacta, aviat es va interessar per la música i va formar part de grups efímers com Uf o Patata Còsmica. Fascinat pel Grup de Folk, va aconseguir que el deixessin actuar amb ells. Tenia disset anys. Miquel Pujadó, en el seu llibre "Diccionari de la Cançó", citant un romanço de Jaume Arnella ho explica així: "Després de seguir-los per diverses actuacions, Oriol Pons va aconseguir que el deixessin pujar a l'escenari en un concert vigilat, com era habitual, per un parell de policies. Entre altres coses, davant de l'estupefacció dels seus companys, va cantar una corranda en castellà que deia: 'Cuando yo era pequeñito/ me cagaba en un barranco./ Ahora que soy mayorcito/ me cago en Francisco Franco.' Encara avui antics membres del Grup de Folk recorden l'escena i no arriben a entendre com no van acabar tots a comissaria". Les lectures de Jack Kerouac, Allen Ginsberg, la generació beat, empenyen l'Oriol a Formentera en la mateixa època en que viu a l'illa Pau Riba. Després de plantejar-se seriosament desertar marxa a fer la mili i, al tornar, el seu amic Rafael Moll el porta a Zeleste. D'allà sorgiria la seva fama i el seu disc "Bèstia" (1976). Les seves intervencions als festivals de Canet Rock dels anys 1975, 1976 i 1977 acaben consolidant-lo com un personatge. La seva veu queda enregistrada també en el doble disc que es publica de l'última edició d'aquell famós festival. Ventura pons es fixa en la seva faceta histriònica i el fitxa per a la comèdia musical "Rocky Horror Picture Show", que es fa al Romea, on intervenen també Maria Cinta i Dolors Laffite, entre altres. A partir de llavors Oriol Tramvia gairebé es pot dir que deixa la música pel teatre encara que sovint combina les dues facetes. Ni és un primer actor ni un gran músic però escriu, canta, fa teatre, fa televisió... Des de finals dels setanta fins ara ha intervingut en una gran quantitat de muntatges actuant amb diverses companyies. Pel que fa a la seva activitat com a cantant, fora dels discos mencionats i d'un d'autoeditat on hi ha les cançons que va cantar amb La Fura dels Baus, no va publicar res més fins que al 1998 va treure "Oriol Tramvia en directo", un disc de cançons en castellà gravat al Harlem Jazz Club de Barcelona. Després va cantar també una cançó en el segon volum de "Els temps encara estan canviant" (2003), amb membres de l'antic Grup de Folk. L'any passat va aparèixer aquest "Quan tu no hi ets" que és el que cantarà i interpretarà aquesta nit a El Club de la Cançó, acompanyat per Ignasi Sánchez, Dani Campos i Xavier Garcia. Per ben aviat hi ha previst un nou CD que ja té títol: "La reina del barri".